dijous, 27 d’octubre de 2011

La llengua fa la nació

A la majoria d’escoles de la Catalunya Nord la llengua vehicular és el francès; a la Franja de Ponent, el castellà; i a l’Alguer, l’italià. En aquestes contrades el català hi té un paper secundari, per no dir marginal. Al País Valencià hi existeixen el que s’anomenen les dues línies o vies, o sigui, els pares escullen per als fills una escolarització en català o en castellà. Aquest model és justament pel que ens queixem i que no volem aplicar perquè és tracta de separar per motius de llengua, de segregar, de crear dues societats paral·leles, si no enfrontades, que el dia de demà ―i ja passa avui― no es trobaran ni s’entendran per construir una societat. I llavors serà la força de l’estat ―ja sabem quin i amb quina llengua― la que dictarà sentència. De la línia en valencià, a més, cal dir que any rere any, en ple segle XXI, milers d’infants no poden aprendre, créixer i estudiar en català perquè els governs del PP fan que hi hagi menys places que alumnes que les sol·liciten. 
 
Les Illes i el Principat són les realitats més amables, si bé ens conformem amb les molles i no el pa sencer. En aquests dos territoris l’escolarització és teòricament en català malgrat haver-hi força persones que tot i haver–ne fet l’educació obligatòria tenen dificultats per expressar-s’hi, com demostren exemples ben coneguts de cantants o jugadors de futbol. 
 
Dit això, al Principat o a les Illes, ja sigui per petits grups de ciutadans o pel propi govern ‘balear’, es pretén fer disminuir l’ús del català en favor del castellà. El que passa és el següent: l’aparell jurídic té més drets que l’aparell natural, és a dir, la comunitat o població en general. Se serveixen de les lleis per imposar uns “drets” que no han estat escollits per aquells que les sofrim, ja sigui per imposar el castellà o per negar el dret d’autodeterminació dels pobles. 
 
El lema de la Coordinadora Targarina per la Llengua és ‘pel català a l’escola’ i, per tant, té un to marcadament reivindicatiu. Crec que una part dels catalans pensen encara que això no cal reivindicar-ho, que ja està bé, que tot ho fan les lleis i que el català gaudeix de bona salut. Mentre una altra part, que es fa ben seva aquesta reivindicació, tan sols la té en compte pels límits autonòmics de la Catalunya estricta i la recent sentència del TSJC contra el model d’immersió lingüística. 
 
No podem pensar que els altres territoris no van amb nosaltres: és la nostra llengua, és el nostre poble. No és que els passa a ells, als nord catalans, als fragatins o als valencians: és pel fet de passar-los que ens passa ja. El nostre límit no acaba amb les “cuatro provincias” imposades per la divisió administrativa de l’Estat. Com ja deia Manuel de Pedrolo, la nostra terra és la totalitat d’un territori que té la mateixa llengua, la mateixa cultura i qualsevol cosa que es faci contra aquesta llengua, contra aquesta cultura, sigui on sigui que es faci, ja se’ns fa a nosaltres, catalans i targarins. 
 
Com hem de tenir una llengua normalitzada, una llengua corrent, com tantes que n’hi ha, si per a cadascun dels territoris de parla catalana se segueixen polítiques diferents respecte a la llengua? Com hem de tenir consciència nacional –dels Països Catalans– si en cada territori hi ha un model educatiu diferent, en el bon cas que n’hi hagi? Com hem de tenir consciència de Països Catalans si la divisió autonòmica dificulta fins gairebé impossibilitar la presència d’un marc comunicatiu de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar? Beneïts siguin casos com els de vilaweb.cat. Us la recomano. Els mitjans són un espai bàsic per a la normalització i la conscienciació de pertànyer a una mateixa comunitat nacional. Nosaltres ho sabem; ells ho saben. 
 
Molts experts diuen que perquè la llengua sobrevisqui ens cal capgirar la situació actual de subordinació lingüística. Això passa també per aplicar una sola política lingüística comuna i que només amb un estat propi podrem practicar. Mentre això no canviï poca cosa podem fer-hi, per moltes ganes i bona voluntat que en tinguem. Per assolir la independència, però, no podem caure en ingenuïtats i paranys produïts per la falta de programa de partits que es basen només en personalismes d’aquí i d’allà, a més de limitar-se a les “cuatro provincias”. El procés d’independència no serà senzill; i, a part, la independència no ho resoldrà tot per art de màgia. Hem de començar a construir l’estat que volem des d’ara: amb justícia social, amb igualtat, amb respecte pel territori, amb serveis públics i de qualitat; i que no ens diguin que hem de deixar-ho per més endavant mentre altres ens fan i desfan la vida, l’habitatge i el treball, segons els seus interessos i privilegis de sempre, ja siguin catalans, espanyols o europeus.
 
I recordeu: “la llengua fa la nació”, com bé expressà l’escriptora Anna Murià. 
 
 Carlos Vilchez
Membre del Casal Popular El Rostoll