L'anomenada Creu de Terme del Pati del segle XIV evidentment no era un monument franquista quan estava situada a la seva ubicació original, en algun lloc indeterminat de la plaça del Pati. Quan aquesta fou replicada i traslladada a la Plaça Major, hi va anar reinterpretada com un símbol diferent. La reconstrucció de la creu i la inclusió de la inscripció franquista al basament formen un conjunt monumental promogut per la “Comisión pro Monumento a los Caídos”, inaugurada l'any 1955, sota un règim dictatorial al país i un ajuntament franquista a la nostra ciutat.
Des del moment en què aquesta comissió encarregà una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu i guanyà el concurs l'escultor Carles Andón, incloent a la creu refeta l'afegit d'un basament amb la inscripció “A nuestros caídos MCMXXXVI – XCMXXXIX” (1936-1939), s'entrà de ple en una nova reinterpretació de tot l'element arquitectònic.
A més, la seva reubicació al centre neuràlgic de Tàrrega, on abans hi havia hagut la Font de les Carnisseries, no fou una decisió merament estètica i neutral. El nacionalcatolicisme, simbolitzat amb la creu cristiana, i tota la càrrega adoctrinadora de la vida pública i privada en plena autarquia del règim dictatorial, s'unia a l'homenatge explícit als caiguts del bàndol nacional a través de la inscripció. Allò que la República va intentar separar escrupolosament (estat i religió), la dictadura ho va tornar a unir de forma indeleble i ho va simbolitzar en monuments com aquest, intervenint tant a l'espai públic com a l'espai privat.
És per això que la creu, protegida i catalogada actualment com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), està inclosa dins l'inventari dels monuments franquistes realitzat pel Memorial Democràtic, on es descriu com a “creu de terme transformada en creu als caiguts”.
No es tracta doncs només d'ubicacions, sinó de simbologia. No ens enganyem, l'espai públic és un espai de lluita i controvèrsia, i pensar-lo com a espai neutral és un intent més per aconseguir la seva manipulació i control. Que durant la postguerra i en plena dictadura la decisió de la seva reubicació per part de prohoms targarins fos objecte de debat en clau estètica o històrica, no vol dir que actualment estiguem en aquesta mateixa tessitura, acabada la dictadura i amb una transició cap a la democràcia tancada en fals i fonamentada en l'oblit. No explicar la càrrega simbòlica de la creu i ocultar-la sota la neutralitat de l'estètica, és amagar-la, és mantenir el desconeixement sobre una part de la nostra història, la part dels perdedors, i perpetuar la veritat dels que van guanyar.
La fotografia que adjuntem, feta pel fotògraf Miquel Martí Florensa és prou significativa. Any 1939, plaça Major de Tàrrega, ofici religiós commemorant l'entrada de les tropes franquistes. Creu (religió) i homenatge als caiguts (poder). Unió que més endavant fou reproduïda a través de la Creu de Terme, del 1955 fins l'actualitat, trasplantada al bell mig de la plaça Major amb la inscripció, i recordant a l'espai públic més emblemàtic de Tàrrega qui va guanyar, qui va perdre i a qui s'havia d'obeir.
La creu i el capitell, les parts esculpides amb motius religiosos, que actualment estan a la Plaça Major, són còpies dels originals que es troben al Museu Comarcal. L'únic element original que hi perviu és el basament amb la inscripció. Nosaltres creiem que caldria retirar-ho tot i dipositar-ho al Museu Comarcal de l'Urgell, ubicació que permetria interpretar i explicar correctament la seva simbologia i la seva història.
Hi ha qüestions que en democràcia no es poden consultar perquè formen part intrínseca de les condicions necessàries perquè aquesta es doni. La permanència de la simbologia franquista als espais públics és una d'aquestes qüestions i les lleis democràtiques vigents així ho regulen. A Catalunya, en democràcia, els símbols franquistes es retiren de l'espai públic i no es busquen excuses. Amb tots els respectes, creiem que està prou clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada